La Federació Catalana d’Esports de persones amb Discapacitat Física vol expressar el nostre més sincer condol a la familia i amics per la sentida pèrdua de Josep Llobet, en especial a la nostra companya Sandra.
En Josep Llobet va començar molt jove a practicar el bàsquet en cadira de rodes, quan era un adoslescent, 14 anys, va participar amb l’equip de l’ANIC en competicions oficials.
Per aquelles dates i com prometedor jugador que era va ser inclós en la Selección Española pels Jocs d’Stoke Mandeville, assolint la internacionalitat.
Mesos més tard va un dels fundadors del segon equip de l’entitat (l’ANIC-B) de qui fou el seu capità i una de les ànimes. D’ell, qui fou el seu entrenador en aquest equip, va escriure que es va assebentar que hi havia dos jugadors a l’equip que eren, pràcticament, imprescindibles, l’un era la rauxa i l’altre, en Llobet, era el seny i amb ells varen assolir grans metes com la conquesta de la medalla d’or dedls darrers “Juegos Nacionales” a Madrid, l’any 1976,
L’any següent, en Llobet fou reclamat per tornar al primer equip de l’ANIC,
Amb la desaparició de l’ANIC i la creació de l’equip masculí del CEM Barcelona (actual CEM l’Hospitalet) en Llobet s’hi integrà amb la majoria d’ex-companys de l’ANIC-B.
Anys més tard va recalar a l’UNES Sant Feliu / UNES- FC Barcelona on, d’alguna manera va posar fi a la seva trajectòria competitiva dels voltants de 40 anys.
En Llobet també va practicar l’atletisme i als primers 80 va correr i completar la Marató de Barcelona.
Les seves inquietuds esportives el menaren a ser un dels fundador i ànima mater d’un equip de veterans, el Màster, on amb altres ex-companys varen competir, més per pràcticar l’esport en les competicions catalanes.
Ell no sol era un bon jugador, sinó que s’implicava en les entitats on desenvolupava llurs activitats, era apreciat per la gent que l’envoltava i estimat majoritariament per tots.
Si quan va començar alguns l’anomenavem “Draculín” al llarg del anys el sobrenom que es va guanyar i que el defineoix és el de COMPANY.
Al marge de l’esport era una persona equilibrada,amic dels seus amics, reflexiu i disposat. Un autèntic exemple per molts. Entranyable com pocs.
Com diu la cançó: “Trobarem a faltar el seu sonriure…”. L’esport adaptat català està de dol per la seva pèrdua. Descansi en Pau.
